El sentit de "propietat" genera una "afecció o aferrament" gents positiu i tanmateix insolidari, a nivell humà, i no diguem a nivell social. No obstant és aquest un tema que no vull tractar aquí de la manera en que es tracta arreu, és a dir, de forma "material i externa", o be, si m'ho permeteu, des de la "consciència física o de cos". Procuraré tractar-lo des d'una consciència espiritual o "de l'ànima", que és la que realment m'interessa des del coneixement i la pràctica del raja ioga.
Tal com he vingut com a ànima, així mateix tornaré, i només m'enduré experiència i coneixement a la "llar de repòs" o "món del silenci", tota aquesta "experiència i coneixement" no existeix en forma material, per tant, serà energia i vibracions molt subtils que m'enduré a través de les meves facultats anímiques i conscients.
Totes les coses físiques, bens dels que he estat (o sóc) responsable, que m'han estat confiats (encara que sigui en forma de "propietats"), per les circumstàncies que he viscut, jo, l'ànima, la percepció que en rebo és que en sóc responsable, administrador o dipositari circumstancial, resolt a deixar-ho en "iguals o millors condicions", que quan ho han confiat a les meves mans. Tot és circumstancial en el món físic, i "quan deixi el cos", absolutament res no m'enduré del pla físic.
Si la meva actitud és la d'un autèntic dipositari, vol dir que és en consciència de l'ànima que em relaciono amb el món, aleshores emergeixen les meves qualitats intrínseques: Pau, Amor, Felicitat, Poder i Veritat, que son la base de virtuts infinites, que porto amb mi arreu d'on intervinc, i que, d'alguna manera "anuncien" aquest equilibri intern que brilla en la mirada.
El fet mateix de sentir-me "dipositari", implica que allò que se'm ha posat en "custòdia", en un altre moment ho hauré de deixar, i ho deixaré (sigui el que sigui) al màxim de correcte i de be, perquè el següent "dipositari" ho trobi tant be o millor que com ho vaig trobar jo.
Per contra, si em sento "amo", "propietari", aquest sentiment pot ser -és- ben legítim, i segur que, a més, les lleis m'emparen. El que no és "igual" però, en mi, és l'actitud, la "consciència física o de cos" que estimula l'ego, que pot tendir a fer-me insolidari, arrogant (jo tinc més...), superb, malcarat, etc.
No pretenc fer un "al·legat" contra la "propietat privada", ni molt menys! Tant sols assenyalar quina és l'actitud més correcte des de l'ànima. Hom pot ser "propietari" de diversos bens, i en canvi tenir l'actitud respectuosa i equilibrada, del dipositari, del custodi, etc. Fruit d'enfocar-ho des de la "consciència de l'ànima" només en pot sorgir l'equilibri per tothom.
Tot depèn de com administrem allò que ens ve o se'ns posa a les mans. Si ho fem amb un enfoc que surt de l'ànima, òbviament serà fet amb consciència i tot el que se'n desprengui conduirà a veritables situacions d'equilibri i benvolença per tothom. Contràriament a això, és molt fàcil caure en els errors i els conflictes.
Jo, l'ànima, exploro, treballo i experimento en aquest pla físic, gràcies al vehicle físic de que disposo: aquest és el que em permet interactuar en tots els escenaris per on passo, aquest és el que em permet la paraula, i gràcies a això, em puc comunicar amb tots els meus semblants.
Però cal partir de la base, que tots som ànimes utilitzant cossos físics adequats a l'àmbit per on ens movem. Son cossos peribles, i les ànimes, també en som dipositàries. Què vol dir això? Que hem de tenir cura, que hem de prevenir malalties, que és bo portar una bona "dieta vegetariana-vegana pura", fer regularment exercici, etc. Si no tenim cura del cos el podem perdre, i com a ànimes, sense cos, ja no podem romandre aquí. És a dir, que sent que aquest cos "és el meu" sóc dipositari de la meravella que és, i l'he de conservar tot el temps necessari que em calgui per experimentar aquí.
Ser "dipositaris" equival a ser respectuosos amb tots i amb tot, a no sentir-me per damunt de ningú (sobretot en un sentit ofensiu) i també ajuda a reconèixer conscientment que cadascú juga i interpreta el seu paper, sigui quin sigui aquest: tots els papers i rols ajuden a créixer, i per tant, en diferents mesures i depenent de la pròpia consciència d'ànima, s'han de viure i son necessaris, per poder superar diferents esculls i situacions.
Si en mig del "teatre del món", s'hi afegeix la manca de respecte, la intolerància, l'arrogància i altres actituds negatives, és un signe evident que estic en "consciència física o de cos" i que segueixo "oblidant-me de l'ànima que sóc".
Ser dipositari també és "pensar en els altres", deixar de "creure i/o de tenir entès que "sóc insubstituïble". La realitat objectiva és que "tots som necessaris i no hi ha ningú imprescindible".
Ser dipositari, per tant, em revesteix d'humilitat davant moltes situacions de la vida que la requereixen.
