dimecres, 10 de juny del 2015

SI JO CANVIO, EL MÓN CANVIA..


"El món ha de canviar: sembla que molta gent, gairebé tothom, "està d'acord" amb aquesta asseveració.  El cas és, però, que "si jo no canvio de veritat" és més que improbable que "el món ho faci".  Esperar que canvií l'altre, que canviïn els demés, "per després fer-ho jo", és una manera de "fugir d'estudi", és realment "amagar el cap sota l'ala", i no tenir el coratge de ser un mateix qui prengui la revolucionaria opció de "canviar en si mateix".  És més que evident que hom no pot esperar que el món canvií i que, com conseqüència l'home ho faci també.  És just a l'inrevés: quant l'home, com a individu, comença a canviar, transforma el seu entorn.  Si canvia en forma positiva i amorosa, l'entorn "respondrà" d'aquesta mateixa manera.  Quan hi hagi prou éssers humans "desperts i conscients d'ànima", la vibració serà una altre, i el planeta, renovat i guarit, oferirà el bell marc de l'inici d'un nou cicle, que també s'anomena "edat d'or".  És obvi que no serà "tota" la Humanitat la que canvií i es transformi, però sí, un contingent d'ànimes suficient, que amb gran anhel, esforç i determinació, s'està preparant en aquests dies que vivim, fins al punt en que el planeta, d'acord a aquesta nova i subtil vibració podrà activar les renovades coordenades d'un "nou cicle".

                                                                               
                           

I és justament ara, cíclicament parlant, el moment just i precís, enmig de la desesperació i el desequilibri creixent d'aquesta anomenada "edat del ferro" o també dita "moderna", que molts éssers humans -ànimes-, senten brollar en el més profund de si mateixes, l'anhel d'un passat, d'una identitat com a ànimes immortals, procedents d'una "llar original", situada en el Món Subtil, d'un seguit de transformacions succeïdes al llarg de 5.000 anys, així com de les noves perspectives que el propi final d'aquest cicle porta intrínseques còsmicament per propiciar-ne un de nou. 
Totes les ànimes que en aquestes dècades darreres estan sentint aquesta força, que gairebé ho embarga tot, estan creant en si mateixes i en el seu conjunt, el que s'anomena la "Confluència més auspiciosa", que és aquest període de durada indeterminada, en el que estem ara mateix, i que és (s'ha dit múltiples vegades) quan les ànimes recuperen la puresa de l'espiritualitat, que ja havien conegut en etapes llunyanes del cicle, però que havien anat perdent progressivament, al llarg de l'experiència en els àmbits de la "matèria densa", sobretot a partir de ser "dipositàries" d'un cos físic biològic i adaptat, gràcies i a través del qual, han pogut explorar la Terra, i protagonitzar -un cop més- el drama de la vida, amb els seus múltiples papers i circumstàncies.

                                                                               

Per be doncs, que estem vivim aquesta època de la fi d'un gran cicle de cinc mil anys, -la Confluència-, no totes les ànimes, avui establertes al món, senten per un igual, aquest gran anhel de recuperació espiritual i identitària (som ànimes experimentant en cossos físics), i algunes ànimes,  les darreres que s'han anat incorporant al món físic, anhelen tot tipus d'experiències de la "vida física", aquestes serien ànimes "noves", però alhora en trobem també de molt antigues, que si que volen recuperar la memòria perduda i el cent per cent de l'espiritualitat pura.  Aquestes darreres son les que actualment manifesten els seus anhels més profunds, viuen el coneixement i la pràctica del "raja ioga", i divulguen i s'obren a totes les ànimes cercadores del camí interior, a fi i efecte d'orientar-les.
El "camí" és estrictament individual: "ningú no el pot fer per mi sinó exclusivament jo".  Es col·lectivitza quan hom comparteix normes i maneres amb els demés, quan esdevé professor o divulgador d'aquest coneixement, quan practica ioga  i meditació en grup, quan es fa un servei en benefici dels altres.  Ja que tot el que hom dona te un "retorn" vers el donador, sempre segons el grau d'entrega sincera, humil i pura, i en forma d'equilibri interior i exterior, sempre molt útil de cara al treball individual de cada ànima. 

                                                                                

Per això, l'àncora del compromís en el treball intern ha de quedar fermament fixada en el fons del llac cristal·lí del propi cor:  és quan la voluntat i la determinació no es distrauran per res de la decisió, els pensaments i l'acció, és quan a través de l'intel·lecte de l'ànima, els pensaments que es generin, seran menys i de molta més qualitat, doncs hom haurà "reactivat el centre de gravetat permanent".
Les experiències de meditació i de silenci, seran plenes, el contacte amb el Suprem (el que se'n ha vingut a dir "experiència de Déu"), serà el que alimenti tot l'esforç de l'ànima per "des-identificar-se" de l'absorbent món de la matèria, de que està fet el cos físic que li ha possibilitat -i possibilita-, l'experiència. 
Així les qualitats innates, virtuts i poders de l'ànima es poden expressar i manifestar a voluntat,   a través d'aquesta, i quedant neutralitzats o inutilitzats tant els sanskars feixucs com l'ego, i Maia la temptadora*