QUAN MEDITO...

Quan medito és per reforçar i recuperar el meu estat original incorporal d'ànima immortal i lluminosa, i alliberar-me per instants, d'aquest estat físic i corporal, amb el qual experimento, també el trauma carcerari, puig que el cos, massa naixements ha esdevingut sòrdida presó dolorosa i angoixant d'allò que realment sóc. 

Quan medito és per deixar tranquil el  cos que jo, l'ànima, sostinc i meno, en aquesta existència física i mitjançant el qual interactuo procurant desempenyorar el meu paper en el teatre de la vida...

Quan medito cerco la íntegra consciència d'ànima per establir el Ioga amb la Divina Font que sustenta totes les ànimes, i nodrir-me de l'Energia Mare, netejar el meu intel·lecte i projectar-lo en una ment, que només arribi a crear escassos però bons pensaments, de qualitat, de pau, de silenci, de cooperació...

Quan medito tot és de la part del Silenci, i em deixo anar, ànima confiada i subtil, com infant en braços del pare i de la mare, en el recés únic i incommovible  de la Llar on tot ho és el Silenci i la Llum.

                                                                               

Quan medito, si de cas, tant sols hi pot haver el concentrat diàleg sincer, humil i senzill amb la Més Alta i Suprema Ànima, si en puc ser mereixedor...

Quan medito, si medito, l'estança s'omple de poder, perdo els angles de les parets, per entre la brillantor d'uns ulls que fan "dristhi" arreu del món i fins la Regió Subtil, i per entre tons ocres i ataronjats, dins meu aquella fe eternal per la que faig entrega i donació de tot el que sóc, perquè em se inundat per la Gran Llum d'on sóc originari, tanmateix d'on provinc, allà on he de retornar...

Quan medito, sóc jo sol, l'ànima, punt de llum en la cabina cranial d'aquest cos, que m'és preciós vehicle, tercer ull per on flueixo, i per on albiro tantes ànimes joioses, que la confluència d'aquests instants, vitalitza per recordar i créixer, ser pures i fortes per ajudar-ne d'altres a eixir de la matèria...

                                                                               

Quan medito deixo la meva personalitat corpòria: a l'ànima que sóc no li cal, és prou per si mateixa, que lliure, recupera tots els seus atributs originals, fora per instants, del trauma d'aquest pesat món tridimensional d'aprenentatge, experimentació, expiació...

Quan medito, la vida se'm manifesta plena,  íntegra,  infinita, senzillament universal i propera, com un mapa estel·lar on totes les lluminàries conflueixen i flueixen amb una harmonia esplèndida, coneguda, familiarment còsmica...

Quan medito, és l'Ànima Suprema i jo, com continuar un gest quotidià, fa poc interromput, ara retrobat, redescobert i restablert  amb el propi origen...