La "Pau" és la qualitat més innata de l'ànima, però molts éssers humans ho han oblidat juntament amb totes les altres qualitats, poders i virtuts de la nostre identitat única i prístina, dins el frec traumàtic d'aquest món físic tridimensional, i en el decurs de les moltes encarnacions que les ànimes han protagonitzat fins al final del Cicle, que és ara mateix.
La "Pau" és aquell "estat original" propi de l'anomenada "Llar de les Ànimes" o també el dit "Nirvana", a la Regió Subtil, on les ànimes romanen quan no estan en els seus papers respectius bo i ingressades en el Cicle de 5000 anys. També aquest, és el lloc de l' Ànima Suprema o Déu, que només surt i ve aquí (a la Terra) cada final de Cicle, en el moment més decadent de la humanitat, quan la immensa majoria d'ànimes estan realitzant la "darrera encarnació" i això genera una creixent inquietud global per "recuperar la consciència perduda" a costa de la "consciència corporal", que ha influït i pesat com una llosa durant milers d'anys fins arribar al dia d'avui. L'Edat de Ferro, és la darrera del Gran Cicle i és quan es produeix aquesta "franja de temps indefinit (ningú sap quan dura), on la Font o Ànima Suprema ve directament a aquest món, amb totes les energies vitals i còsmiques (moment conegut com la "Confluència"), per ajudar, estimular, recordar el seu immens amor a totes ànimes lluminoses i immortals,- moltes d'elles en aquests moments, ja en ple procés de recuperació de la seva "memòria global"-, recordar-les-hi "qui son" perquè vagin retornant a la plena "consciència d'ànima incorpòria" des del cos físic que encara estan utilitzant, i preparant-se pel retorn a la "Nirvànica Llar Original", previ al començament del "Nou Cicle".
Quan miro al meu entorn i a cada ésser humà el veig com l'ànima que és, només es poden generar pensaments conscients: constructius i positius, per tant, de pau, amor, acceptació, cooperació, perdó, humilitat, puresa, entre tot aquest bagatge meravellós i perenne que, com el tresor que és, l'ànima guarda, i que son els únics amb els que "jo, l'ànima" em vull relacionar amb totes les ànimes del meu entorn.
Perquè se que si ho faig així el món canvia perquè canvio jo. Si jo sóc un ser de pau: el meu entorn serà també així per pura empatia. El canvi però, sempre ha de començar per un mateix. "Utòpic" és esperar que "canviïn els altres" (perquè a més, "els altres mai no canvien") per canviar jo: aquest és un dels exemples del món caòtic que tenim i que el fa més caòtic encara: esperar que canviïn els altres per canviar jo..! Greu error...
Tota transformació comença per mi mateix. Totes les virtuts, qualitats i poders, l'ànima les conté: per tant, cal fer neteja perquè puguin aflorar i siguin la base per la "nova humanitat", pel nou Cicle de 5000 anys pròxim a començar*
La "Pau" com a qualitat de l'ànima, va molt més enllà d'aquella definició que diu "la pau és l'absència de guerra", La "Pau" és "qualitat" i és "estat" a la vegada. I, de vegades, sorprèn quan aflora, en forma espontània i com a sentiment en determinades circumstàncies de la vida física i corporal, on no ho esperàvem. Però ha succeït amb tot el seu potencial, travessant els "sanskars" o hàbits arrelats, i totes les capes psíquiques que en provenen i on l' ego i Maia, proliferen. Perquè la "Pau" és el més normal en qualsevol ànima.
I l'adonar-nos-en radica en el grau de "consciència d'ànima" amb que hom aprèn de viure, més enllà de l'excessiva "consciència de cos o material", tant traumàtica que ens ha fet oblidar l' origen i la identitat, el més bàsic i important per no perdre la perspectiva del "paper que venim a interpretar"(com en una obra de teatre molt real), del qui som, del on anem i també de les fites i objectius que cal assolir.
Quan miro al meu entorn i a cada ésser humà el veig com l'ànima que és, només es poden generar pensaments conscients: constructius i positius, per tant, de pau, amor, acceptació, cooperació, perdó, humilitat, puresa, entre tot aquest bagatge meravellós i perenne que, com el tresor que és, l'ànima guarda, i que son els únics amb els que "jo, l'ànima" em vull relacionar amb totes les ànimes del meu entorn.
Perquè se que si ho faig així el món canvia perquè canvio jo. Si jo sóc un ser de pau: el meu entorn serà també així per pura empatia. El canvi però, sempre ha de començar per un mateix. "Utòpic" és esperar que "canviïn els altres" (perquè a més, "els altres mai no canvien") per canviar jo: aquest és un dels exemples del món caòtic que tenim i que el fa més caòtic encara: esperar que canviïn els altres per canviar jo..! Greu error...
Tota transformació comença per mi mateix. Totes les virtuts, qualitats i poders, l'ànima les conté: per tant, cal fer neteja perquè puguin aflorar i siguin la base per la "nova humanitat", pel nou Cicle de 5000 anys pròxim a començar*
