Aquest és un "perill" que hom corre quan cerca, empès pels anhels espirituals, en una o altre escola, en un sistema filosòfic o altre, etcètera, i no hi acaba de quallar, de ressonar, i segueix cercant aquí i allà, on més o menys crida l'atenció, sense realment quedar-se en cap mètode a seguir, que permeti experimentar i retrobar la pròpia essència o ànima, l'ésser interior real, la individualitat veritable que cadascú és i viure, des del més profund, l'autèntic sentit de la vida. El "perill", (per dir-ho així), de no treballar a fons cap mètode, és el de quedar-se sempre en una perifèria de l'espiritualitat, privant-se un mateix d'un més gran progrés i creixement intern.
En tot camí que s'apreciï, hom hi trobarà normes i disciplines que, mica en mica, el deixeble te d'integrar en la seva quotidianitat, si realment el seu anhel és pur i sincer, i si vol assolir-ne realment l'essència. Des de l'angle "raja iogui" en que m'expresso, és tanmateix així. Recuperar la "consciencia d'ànima", el record i la consciencia d'aquell intel·lecte de l'ànima -que hom segueix conservant-, més o menys enterbolit per la "traumática" consciència de cos o d'aquest pla dens, no és una qüestió d'un "tres i no res". Vol un auto-compromís, una dedicació intensa i laboriosa, requereix "voluntat conscient", un gust especial pel treball sobre un mateix i una paciencia a tota prova.
Hi ha tres aspectes bàsics: 1- puresa 2- ioga 3- coneixement: l'un no pot estar sense l'altre.
El "pensament positiu" és un treball constant d'auto-transformació, que va des del mateix coneixement (impartit en una aula i amb professors preparats), fins a la pràctica diària en tots els àmbits de la vida quotidiana que cadascú pugui tenir: familia, treball, relacions, etc., on es "posen en dansa" coneixements d'auto-transformació psicológica: actitud positiva davant tot i tothom, l'acceptació de l'altre: no jutjar a ningú , esdevenir observadors desaferrats en tot tipus de situacions, deixar anar (les alforges del passat: velles càrregues emocionals, mals hàbits, "sanskars" negatius, etc.), aplicar una nova dieta saludable i vegetariana (més adequada per incorporar i facilitar la meditació en la pròpia vida, òbviament també de respecte pel regne animal), aprendre de mirar i veure als altres, no pels seus cossos físics, sinó com les ànimes reals que son, actitud de meditació activa, meditació diària de matinada: en conjunt tot això porta a la "consciència d'ànima" estable i permanent, i per tant, a una profunda transformació espiritual integral i íntima.
Però jo no experimentaré "gran cosa" i per tant, no podré copsar la veracitat essencial d'un coneixement , si no l'aplico i l'experimento en primera persona llarg temps, anys. Com puc fer-me pràctic en la meditació si no medito? Com podré copsar la profunditat d'un llac d'aigües cristal·lines si li dono el tractament d'un bassal, en comptes de submergir-m'hi nu, desproveït de perjudicis i falses justificacions, per tal d'embeure tota la puresa diamantina que conté? O no? Si l'aplico i l'experimento, podré saber en profunditat si aquell coneixement ressona autènticament en la meva ànima: No m'hauré mogut simplement en la perifèria de l'espiritualitat com una papallona que , senzillament, va de flor en flor i així passa la seva vida...
Succeeix amb més freqüència del que pugui semblar, que quan una persona comença a portar canvis positius i reals en la seva vida, ja siguin en l'alimentació, en modificar o acabar amb determinats hàbits de vida, com ara deixar de prendre alcohol, deixar el tabac, o anar a dormir més aviat per meditar d'hora del matí, no mirar la televisió quan es menja, procurar viure l'instant present, l'ara i aquí, amb actitud desperta i serena, tot això és com si topés amb l'entorn habitual, que no estan "acostumats" a veure'ns d'una altre manera. Aquest també és un treball de comprensió, acceptació i respecte que cal realitzar amb èmfasi, justament quan els demés, que ens coneixen, "no entenen aquests canvis" que hom ha determinat de portar a terme, perquè significaran la pròpia transformació, però que també incidiran en aquest entorn immediat.
De vegades no és tasca fàcil, puig que els que sempre m'han vist d'una manera, intenten "no deixar-me canviar" fins i tot inconscientment. Però també s'ha pogut apreciar que, sent persistents i seriosos, mostrant una i altre vegada, amb el propi exemple de vida, els que eren inicialment "grans opositors d'aquesta transformació espiritual", han anat entrant, a poc a poc, en una via d'acceptació, comprensió i fins i tot interès per aplicar-se-la ells mateixos*
