Quan pujo al cotxe, el cotxe "no sóc jo" sinó que segueix sent el cotxe conduit per mi. De fet, el cotxe, diu molt de mi, si el porto net i polit, si el porto descuidat, és com una de les targes de presentació en societat, que "parla" de mi. Si em "xafen" el cotxe, no em quedarà més remei que procurar-me'n un altre, amb el que pugui seguir traslladant-me. D'altre banda, el cotxe "no servirà de res" si no hi pujo, poso el motor en marxa i manipulo els mecanismes corresponents que el posaran en moviment. El cotxe "és mort" quan el deixo aparcat al garatge. I així mateix, el cos físic humà queda inert si l'ànima l'abandona.
Això només vol ser un petit "símil" del que son les ànimes en relació al cos o vehicle físic. L'ànima incorpòria "necessita" un cos físic per estar en aquest món tridimensional tenint la seva experiència. I això és el que l'ànima immortal ha anat fet a través de segles i segles, en les múltiples reincorporacions a la vida física, fins el present, donat que el cos físic humà ha estat sotmès, per diferents circumstàncies, a distintes "caducitats" (morts), veient-se l'ànima en l'eventualitat d'anar canviant de cos (néixer novament) però, sent sempre ella mateixa (carrejant causes i conseqüències kàrmiques d'etapes anteriors), conscientment integrada i compromesa en el present "cicle de vida", malgrat els llargs períodes d'oblit profund, viscuts des dels diferents cossos físics peribles.
Però tot i així, l'ànima conserva sempre la memòria completa de tot el cicle, tot i quan moltes de les ànimes, incorporades actualment, des dels seus cossos físics "no ho recordin" (o en alguns casos si), i també quan moltes altres, precisament ara (recordem que som al final de l' "edat del ferro" i en ple temps de "confluència"), comencen a anhelar, intuir i, finalment, recorden tènuement el llarg i antic passat de descens en la matèria.
Em se reiteratiu, però és molt important i bàsic, tenir present que som entitats lluminoses i energètiques, que no provenim de la dimensió física sinó de les dimensions subtils d'aquesta naturalesa còsmica inabastable, i que ens revestim d'un vehicle físic per poder experimentar ara i aquí. I que han calgut "molts vehicles físics" per poder arribar on som ara: moment de despertar consciencial, de recordar qui som, d'on venim i que hem estat fent i experimentant aquí, en tantes i tant diferents fases de la història humana.
L'oblit de la veritable "condició d'ànimes", "ha permès" a gran part d'aquestes, anar començant etapes i períodes nous i successius on ha calgut viure tot tipus d'epopeies sagnants i calamitats extremes en el món físic, per forjar unes dures experiències de creixement, i anar assolint, des de la consciència disponible en tot moment, nous sostres de comprensió i d'enteniment de la vida, tal i com es manifesta en aquest pla tridimensional. Les ànimes més "avançades" anirien intuint i discernint que el progrés conduïa -i condueix- a l'expandiment de la pròpia consciència, a reconquerir i restablir la "consciència d'ànima", després d'haver-la "extraviat" tant de temps en la matèria, amb l'excessiva "consciència física" generada, i tots els aferraments i hàbits destructius, incomprensions i ignoràncies, que encara avui dia, empresonen tantes ànimes que "no ho recorden, que no ho saben".
La "consciència d'ànima" és la de reconèixer-nos com a ànimes i donant-nos aquest reconeixement, fer relluir a través dels propis actes i relacions amb els altres, totes les virtuts innates de pau, amor i felicitat, de les que, com en un arbre antic i frondós, de gran brancatge, en sorgeix la "consciència desperta" tota la saviesa i les qualitats de l'ànima. És una "recuperació" valuosa, inherent a l'ànima, a la seva naturalesa intrínseca.
Reconèixer-nos com a ànimes és també viure l'instant present en íntima "recordança del Ser". I és veure l'altre, no en la seva part externa i corporal, sinó en la seva lluminosa part anímica o d'ànima. Això sol ja confereix un respecte,una empatia i una estima instantània i progressiva vers les persones amb qui hom conviu i tracta, i vers totes les persones (ànimes) en general.
Des d'aquesta consciència l'ego es desmarca, no pot actuar com des de la "consciència física", al seu antull, doncs és la pròpia ànima la que governa i controla la ment i la creació de pensaments. Així les tendències, els aferraments i hàbits egoics (o de la personalitat humana, sanskars en hindi) es transformen en una conducta calmada, positiva i, si més no, en "hàbits bons", no perniciosos, constructius i benèfics, tant per un mateix com pels altres.
L'estat de "consciència d'ànima" i d' "intima recordació del Ser" activa l'intel·lecte en tant que instrument molt principal de l'ànima, i el fa nítid, precís i savi en el govern i conducció del vehicle físic o cos, llargues temporades sotmès a la consciència merament física, que ignorava la realitat de l'ànima*
Reconèixer-nos com a ànimes és també viure l'instant present en íntima "recordança del Ser". I és veure l'altre, no en la seva part externa i corporal, sinó en la seva lluminosa part anímica o d'ànima. Això sol ja confereix un respecte,una empatia i una estima instantània i progressiva vers les persones amb qui hom conviu i tracta, i vers totes les persones (ànimes) en general.
Des d'aquesta consciència l'ego es desmarca, no pot actuar com des de la "consciència física", al seu antull, doncs és la pròpia ànima la que governa i controla la ment i la creació de pensaments. Així les tendències, els aferraments i hàbits egoics (o de la personalitat humana, sanskars en hindi) es transformen en una conducta calmada, positiva i, si més no, en "hàbits bons", no perniciosos, constructius i benèfics, tant per un mateix com pels altres.
L'estat de "consciència d'ànima" i d' "intima recordació del Ser" activa l'intel·lecte en tant que instrument molt principal de l'ànima, i el fa nítid, precís i savi en el govern i conducció del vehicle físic o cos, llargues temporades sotmès a la consciència merament física, que ignorava la realitat de l'ànima*
